Amb nom i passat inventat, en Sandor fa deu anys que va marxar del seu país empès per certs successos dramàtics. Ara treballa en una fàbrica de rellotges i passa el temps que li sobra escrivint poesia, a la taverna o ajudant a altres compatriotes refugiats. 

Algunes nits les passa amb la Yolande, una noia que no li fa massa gràcia però sí el sopar. Per molt que intenta que li agradi, no hi pot fer més. Té el cap ple de la Line. 

Ell ens en parla com si fos un ideal, però també és una nena amb qui compartia pupitre en el seu país d’origen.

La vida del Sandor és una mica “qui dia  passa, any empeny” fins que veu com aquella Line que tot ho ocupa, la real, puja a l’autobús que els porta fins a la fàbrica. En aquell moment, s’obren totes les comportes de la seva humanitat adormida.

En primera persona, amb un to distant i un pèl asèptic, anem vivint tota la intensitat que aquest retrobament provoca en el nostre personatge. Darrere d’una narrativa freda, seca i quasi descriptiva, s’amaga una autèntica obsessió, plena de secrets i mentides, i certa desolació per haver d’acceptar que, a vegades, les nostres arrels són les que fan impossible que es compleixin els nostres somnis.