Amistats, en diuen

Notes com l’alcohol et crema la gola. Al seu pas, imagines una petita flama que et va baixant fins al pit. Llavors t’adones que el teu cos avui no aguantarà.

Deixes el gotet a la barra i et xarrupes el dit enganxifós d’aquesta barreja de colors que serveixen a granel. Recordes l’entrepà de botifarra d’ou que t’has preparat per berenar, “per fer coixí, que quasi no has dinat”, has pensat. Ara s’està al mig de la taula de la cuina, amb una sola queixalada a un cantó, oblidat perquè has hagut de marxar d’una revolada quan has sentit el clàxon que et reclamava al carrer.

Tres hores més tard, al teu cos només hi ha líquid. Massa. Saps que no pots seguir el ritme de les altres, mai aguantes tant. De fet, tampoc avui has begut com elles, però no tens res a la panxa. 

Estàs arrepenjada a la barra, marejada. Les pots veure a totes. Dues estan ballant a la pista, una està a la barra demanant una altra cervesa i l’altra parla amb un noi que et sona molt d’alguna cosa, però ara no saps de què. 

Necessites que et toqui l’aire i no serà per falta de candidats. Ja n’han vingut sis o set, oferint-se per acompanyar-te a donar una volta. Els coneixes a tots, però no te’n fies de cap. Encara tens al costat, insistint per sortir, el que t’ha convidat a aquest últim xupito que t’ha matat. 

T’apartes d’ell per anar a seure a un dels sofàs que hi ha a la porta de l’entrada. Creus que aquí estaràs millor fins que tot es torna borrós per culpa d’aquest fum dolç que deixen anar. Notes com se t’enganxa al coll i et pica. En aquell moment, com un àngel de la guarda, apareix ell. El teu amic. Et pregunta què fas aquí sola, amb qui has vingut, si et trobes bé. Sortim, diu. No ho pregunta. Ho veu clar. Sap que no estàs bé, que necessites aire. 

Sortiu. Feu unes quantes passes fins a arribar a les baranes d’un cap de futbol que hi ha a prop. S’asseu a terra amb les cames obertes i arrepenja la teva esquena sobre el seu pit. Estàs una mica més bé, tens espai i notes la frescor de la nit a la cara. 

Tanques els ulls mentre els seus dits aparten els cabells del teu front, et pentina. Ara te’ls aparta del coll i t’hi comença a fer petons. Et gira la cara per poder-los fer a la boca. De cop, ja no notes la frescor de la nit a la cara. Ja no tens espai. Tens les seves mans recorrent tot el teu cos. Notes el tacte de la seva mà pels teus pits, baixant cap al teu ventre. Et descorda els pantalons mentre la seva llengua omple tota la teva boca. Et costa respirar i quasi no et pots moure. La boca tan plena et fa sentir claustrofòbia. Tot et dóna voltes. T’apartes d’ell com pots per poder incorporar-te i vomitar.

Amistats, en diuen.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *