Li sembla que un pot agafar-se a les parets d’on ha estat feliç per provar d’esgarrapar una mica més el pòsit que en queda, amb l’esperança de portar-la enganxada sota les ungles.

Cada vegada més, vivim les nostres relacions sentimentals des del present. Des de l’”anar fent”. Del “ja veurem on ens portarà”. Deixem el futur per més endavant i anem gaudint de l’un, de l’altre i d’aquest conjunt que a poc a poc es va formant. Sense adonar-nos-en massa, anem sumant vacances i compartint amistats. 

Però, què passa quan de cop el futur truca a la porta i et fa plantejar cap on vas i què vols?

La Marta i el Dani fa prop de dos anys que s’acompanyen -perquè aquest és el verb que millor els escau-. Conviuen junts, comparteixen gos i no parlen de què esperen d’això que van teixint, quan la Marta, categòricament, informa el Dani que està embarassada i que no ho vol tirar endavant. Li diu al llit, just abans de tancar el llum.

Aquesta Dolça Introducció al caos, de la Marta Orriols, no és una història. En són tres. És la del Dani, que no sap molt bé com gestionar que no li deixin tenir ni veu. És la de la Marta, una ànima lliure que no sap com aterrar-la. I és la que anem trenant nosaltres mentre els acompanyem en la foscor de la nit, caminant pel carrer Blai. 

Hi ha escriptors que aconsegueixen endinsar-te tant en tot plegat que acabes sent com un narrador silenciós. Un oient en mig de l’obra. La Marta Orriols fa un pas més. Almenys a mi -i em va passar també amb Aprendre a parlar amb les plantes– les seves paraules se’m colen per les esquerdes fins a arribar-me a l’ànima. Sap descriure tan bé les emocions i sap escriure tan bé com ens costa explicar-les que a vegades és talment com si te les diguessin a tu i d’altres com si et sortissin de dintre. 

Si tens ganes d’una lectura dolça i profunda, no ho dubtis.