El Giuseppe ven el seu pis de Via Nazario Sauro, a Roma, per traslladar-se a Princeton amb el seu germà gran. A Itàlia, deixa un fill amb qui manté molt poca relació, una antiga amant, una cosina que també era la seva veïna, amics i coneguts.

El buit que l’absència del Giuseppe crea en aquest peculiar grup familiar -omplert, en part, per una nova incorporació que no deixa a ningú indiferent- fa que tota l’estructura que havien gestat comenci a trontollar. O potser no. Potser la seva absència és només una coincidència temporal i l’estructura igualment hauria caigut.

Les cartes que componen aquesta novel·la epistolar són les encarregades de guiar-nos a través de les històries de tots ells. És entretingut llegir el que s’expliquen i també el que callen. Diferents versions, a vegades força distants, d’una mateixa situació. Repeticions de temes que sabem que el receptor de la carta sap, perquè un altre personatge ja li ha explicat… Tot plegat mostra una gran complexitat narrativa per part de Natàlia GInzburg.

Dins de la lleugeresa que pot arribar a ser “La ciutat i la casa”, no hi falten detalls i matisos que permeten connectar amb emocions i sentiments amagats entre les línies de les cartes, per qui els vulgui agafar.