La mort lenta, Xavier Mas Craviotto

Aquesta és la història de dos germans que comparteixen pis a Sants i a vegades no s’entenen, però es fan costat, es consolen i s’estimen. De l’Aram, que no entén molt bé la vida i a vegades se li fa llarga, i de la Lena, que intenta ser més forta del que pot. 

És la història d’un pare absent i d’una mare trista. D’una gran pèrdua i de petites desil·lusions. De fracassos, dubtes i secrets. De confidències, fugides i profundes reflexions.

“La mort lenta” és una novel·la àgil i de ritme veloç. Però és una rapidesa que no et rebolca. És com si el Xavier Mas Craviotto t’obrís la porta d’aquesta història i, agafant-te d’una mà i recolzant l’altra a la teva esquena, t’anés guiant, fent-te seguir el seu pas. Lleuger, però sense entrebancar-te. I ho fa amb una prosa i un detall que meravella.

A l’altra banda d’aquesta porta hi trobem un present i molts petits salts al passat. A vegades més a prop i d’altres més lluny. Aquests salts ens ajudaran a omplir buits per anar teixint el relat. Un relat que és dolç, trist i molt tendre.

“Ha de ser molt difícil compartir tota una vida amb algú i estimar-lo per sempre. Estimar sincerament, vull dir. Un amor d’aquells que no mor mai perquè no pots imaginar-te’l de cap altra manera que no sigui viu. Sempre he pensat que el món és ple d’amors morts, de cadàver d’amor que les parelles s’obstinen a arrossegar perquè creuen que encara és viu, o que algun dia reviurà com de miracle. Però els amors no reviuen ni reneixen. Es moren i prou. A poc a poc. Una mena de mort lenta, com si s’apaguessin.”

Quan topo amb llibres que tenen un encant especial sé que els regalaré. Encara no havia acabat “La mort lenta” i ja sabia a qui ho faria.

A vegades, alguns em pregunteu per recomanacions. Aquí en teniu una de bona. Apunteu-la.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.