Les gratituds, Delphine de Vigan

«Envellir es aprendre a perdre»

Aquesta història comença el moment exacte en què la Michka s’adona que és el principi del seu final. Soltera, dona de món, correctora d’un prestigiós diari, ara es veu sorpresa per un principi d’afàsia que, a poc a poc, li va robant la seva principal eina de vida: les paraules. I amb elles, també l’autonomia, obligant-la a abandonar la seva llar per instal·lar-se en una residència.

En aquest particular camí cap a l’oblit l’acompanya la Marie, una jove veïna del seu bloc a qui de petita havia cuidat moltes vegades -una mica la seva néta postissa-, i el Jérôme, el logopeda de la residència, encarregat d’alentir aquest amarg procés.

Entre les paraules de la Marie i en Jérôme, i els curiosos somnis de la Michka, viurem una tendra història cap a la vellesa. Una necessitat de treure’s capes de sobre per viure des de l’essència i unes ganes de perdonar, d’arreglar i, sobretot, d’agraïr. Perquè mentre s’és viu, encara es poden fer servir paraules: “…tot el que t’enyores. Després quan la gent se’n va, fiuuu… així, m’entens? Això passa, saps? No et pots quedar amb tot això al cor. Després tens malsons, m’entens?”

Encara que el tema pugui sonar trist, “Les gratituds” de Delphine de Vigan són 150 pàgines plenes de tendresa. Un recorregut senzill, escrit amb dolçor, amb molta gràcia i certa ironia, que t’arrencarà molts somriures i -almenys a mi- alguna d’aquelles llàgrimes que deixen bon regust.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.