Quan em dius de quedar per Sant Jordi no sé si tens en compte la importància de la data. És un bon dia per fer plans amb la parella o amb amics… Tenir-hi una cita que no acabem mai de definir bé és entrar en terreny pantanós.

Però també és dissabte. Potser has obviat la diada i per això m’has proposat de veure’ns avui. Dius que en tens ganes.

Penso en tot això mentre vaig esquivant la riuada de gent que camina pel carrer del Bisbe. Són les 12 del matí i a Barcelona ja no hi cap ningú més. Fa calor. M’adono que m’he abrigat massa i que em tocarà portar tot el dia la jaqueta a la mà quan et veig allà plantat, a la sortida de Jaume I. Aguantes una rosa i em somrius.

No me l’esperava. Avui serà més Sant Jordi que dissabte? 

Decidim anar cap a la multitud per mirar llibres. Definitivament, és Sant Jordi i també ens en regalem. Estem bé, molt bé. Dinem, riem. Tu no deixes d’acariciar-me i jo et noto aquestes ganes que deies que tenies de veure’m. 

Te les noto encara més estant ja al teu balcó, quan em portes una copa de vi. “El dia convida a gaudir d’aquest sol, d’aquesta estona”, em dius, mentre fas lliscar la punta dels teus dits per la meva cuixa i em mossegues l’espatlla que ha quedat nua. Ja no sé on tinc la jaqueta.

No m’acabo el vi perquè m’omples de petons i ja no parem fins a arribar al teu llit. Allà despertem els records que la nostra pell guarda de l’altre. Uns cossos que sempre es reconeixen. Ens sabem els plaers de memòria. Però els confirmem.

Estirats, encara nus, trenques el silenci amb un “ho sento”. Dius que no volies que passés. Que l’has cagat. Em giro per veure’t la cara, però no ets capaç de tornar-me la mirada. M’aixeco i busco per terra les calces.

Mentre l’ascensor baixa, agafo el mòbil i et bloquejo de tots els llocs possibles. 

No sé si tornaràs a sortir de casa. Encara queda molt Sant Jordi. Si ho fas, no tinguis cap dubte. Els pètals que ara estan escampats davant del teu portal són de la meva rosa. De la teva rosa.💔