A les pel·lícules, quan un personatge rep una notícia que és com un cop de puny inesperat entra en un estat mig letàrgic. El seu cos continua movent-se igual, però la ment se li dissocia. Una espècie de nebulosa li envolta tot el cervell, atenuant els sons de l’entorn. Pot escoltar com la gent li parla, però tot queda lluny, com si estigués vivint en un entreson constant. 

Aquest és l’estat que la Natasha Brown li dóna a la protagonista del llibre amb una narrativa curta i desordenada, que a vegades ens fa difícil saber per on naveguem. Ella hi és, però passa de puntetes.

Una noia jove, bonica, negre, rica, amb èxit laboral i gran projecció professional -de qui no sabem el nom- té planejat gaudir d’un cap de setmana a la campinya anglesa per conèixer i celebrar els 40 anys de casats dels pares del seu nòvio, una família de l’alta societat, dedicada a la política. D’aquí el títol del llibre: Reunió. 

Més enllà d’això, es podria dir “reality bites” tranquil·lament, perquè és el que trobem entre les seves pàgines. Bocins de la vida que ha viscut algú que, sent anglesa, no se la considera com a tal; sent intel·ligent, se li pressuposa que està omplint una quota -de gènere? De raça?-; per ser negre se la considera un passatemps amorós i sent rica… amb això els hi peta el cap. 

A les primeres pàgines del llibre, la nostra protagonista també rep una notícia bomba. En aquell moment, la ment se li envolta de cotó fluix fent que els pensaments que bombardegen el seu cap i les interaccions que té amb altres personatges quedin també atenuats, omplint tot el relat de records i vivències explicats des d’una displicència que a vegades pot enfadar al lector. Racisme, classisme, gènere, desigualtats, discriminació… Res no hi falta a #Reunió.

Un llibre curt que es llegeix molt bé i val la pena per adonar-nos d’aquelles microconductes que podem arribar a fer, ferint sense voler.

“És extraordinari, fins i tot en la privacitat ostensible dels meus propis pensaments em sento (encara) obligada a limitar el que dic”.