Aquesta nit t’he tornat a somiar.
I sé que eres tu, encara que no et veia la cara. No per reconèixer el ritme exacte de les teves mans recorrent les meves cames. Ni per notar aquell pessigolleig de la teva barba a la part baixa del meu coll amb les teves mossegades.
Sé del cert que eres tu perquè cada centímetre de la meva pell s’activava amb la teva mirada.

Feia dies, el teu record era lleuger. Un suau cop de vent al girar una cantonada. Unes quantes notes escapant-se per una finestra oberta al baixar per Muntaner. Pensar-te una mica no em molestava.

Però ara, no. Ara el teu record ha adquirit una densitat pesada que se m’enganxa al pit. Ara ja no ets brisa; ets tota una ventada. Ja no ets quatre notes; ets una eterna melodia que no deixa de sonar. I jo et torno a somiar.