Confesso que he acabat el llibre perquè era per un dels clubs en què participo aquest any.
Sense compromisos, l’hauria llançat per la finestra al 60% de la lectura.

Però també admeto que hauria estat una pena perquè m’hagués perdut la millor part.

Més que novel·la, aquí estem davant d’una muntanya russa. Un autèntic Dragon Khan.

Amb les primeres pàgines del llibre, vas pujant a poc a poc aquella línia recta que sembla que no s’acabi mai. Comences a veure’t rodejat de núvols, però allò encara va tirant. Es fa una mica etern, no ens enganyem.

Però un cop dalt, caus en pes mort.

I la inèrcia fa que tot aquell metall agafi una velocitat acollonant que et fa donar voltes i et despentina fins a una última recta, més suau, que té com a objectiu permetre que l’estómac et baixi de la gola per tornar a lloc.

Aquest llibre és així.

De què tracta, és difícil d’explicar.

Són tres anys de vida del Carrère, una mica desordenats. Hi ha alguns viatges a Rússia per gravar un documental, part històrica d’un hongarès trobat a un camp de concentració, també una mica la història del seu avi perdut. Una carta eròtica publicada a Le Monde. Molta passió i més follia, però de la tòxica.

Tot i que és una novel·la autobiogràfica, no sé quan de Carrère hi ha en aquest personatge. Si és tal com s’ha mostrat -si no ha exagerat-, no puc dir què en penso perquè deixaria anar tantes etiquetes -i tan dolentes- que jo mateixa em cridaria l’atenció. Egòlatra, classista, manipulador…no m’ha caigut bé.

Llegiré alguna cosa més de Carrère?

Doncs sí. L’altre club de lectura té previst un llibre seu a principis de l’any que ve. Però per pur plaer, no tinc clar si ho faria.

Si li vols donar una oportunitat, pensa que a Goodreads el puntuen amb un 3,66. (Jo li he posat un 3 per la despentinada de la baixada).